La Casanova de Pampa

Aquesta masia tal com la veiem avui és una construcció del segle XVIII i segurament es va construir fruit del creixement demogràfic del moment.

Les petites espitlleres de la planta baixa fan pensar en un cos original sense pisos superiors. L’entrada principal a la casa és a la façana sud.

Fa uns 50 anys aquesta casa fou abandonada i pocs anys més tard va caure la teulada, caient també els sostres del seu interior deixant només dempeus les quatre parets laterals.
L’any 2011 fou totalment reconstruïda per les mans del gendre de la casa i paleta de professió, en Joan Orrit Colell, que amb molt d’esforç, estima i entusiasme, li va tornar la vida refent-la pedra a pedra.

En Joan és fill de Cal Cubilà de les Anobes i actualment viu a Oliana.

La Casanova de Pampa avui

Arribem a la Casanova i ens rep en Joan amb la seva simpatia i amabilitat. Només arribar-hi ens deixa molt clar que ell a la Casanova és un agregat, ja que l’any 1975 es va casar amb la pubilla de la casa, la Maria Munconill Pellicer, i van tenir dos fills: en Víctor i l’Àngels.

En Joan ens explica que aquesta casa es va construir al 1822, és a dir, «que aquest any estem de celebració! Fa dos-cents anys!» ens diu emocionat. I ens segueix explicant: «L’última generació que va habitar aquesta casa va ser l’àvia de la meva esposa, la besàvia dels meus fills. Hi pujàvem sovint aquí d’alt, a vegades hi pujava a fer llenya amb el meu sogre. Quan hi pujava em mirava la casa i pensava que l’havíem d’arreglar, ja que des de dins la casa, a planta baixa, vèiem el cel. Estava en molt males condicions, i un dia vam decidir arreglar-la. Vaig treure tota la runa amb molta cura mirant tot el que em podia servir o podia reutilitzar i just començar... la meva dona va emmalaltir i el 2008 va morir als 54 anys. El món em va caure a sobre, ho vaig passar molt malament, molt! Però el fet de reconstruir la casa em va ajudar moltíssim, mentre em barallava amb una pedra no pensava en res més, i la meva tristor s’esvaïa».

En Joan va posar una bastida de taulons que donaven la volta a la casa i va començar a fer la teulada, per poder lligar-la. I així va anar fent, mica en mica... fins a acabar-la el 2011. Ha mantingut al màxim l’aspecte original de la masia i ha conservat tot el que anava sortint: les obertures, els fogons, el forn de pa, l’antiga cuina... fins i tot, avui en dia, tinters i botelles antigues formen part de la decoració de la casa.

En Joan ens comenta que no hi arriba ni l’aigua ni la llum. «Per a l’aigua he construït una cisterna, que per fora sembla un pou i aprofito l’aigua de la pluja. Fins ara no ens n’ha faltat mai. Per a la llum hem instal·lat plaques solars. Intentem ser autosuficients. També he fet alguns dels mobles i baranes de fusta».

Ens explica que per a ell aquesta casa significa molt, «està plena de records, les pedres m’agraden molt, aquestes cantonades tan ben treballades... jo sóc paleta i valoro com les feien tan ben fetes amb les eines que tenien abans. 

Aquesta casa està envoltada de natura, és en un lloc preciós, el que em fa més por és el foc. Abans tot estava més cultivat, ara hi ha moltes feixes ermes. Allà a mig agost m’agrada estirar-me i veure les llàgrimes de Sant Llorenç, i a primers d’octubre m’encanta escoltar com bramen els cérvols. Hi ha gent que em diu: Què hi fas a Pampa? I jo els contesto: escoltar el silenci! Hi pujo sovint, dos o tres cops per setmana. Ara és per gaudir-la, i tant amb els meus fills com amb la meva actual parella ho fem tant com podem. Hi fem moltes trobades amb família i amics».

Com anècdota ens explica que el dia que va posar l’última teula a la Casanova, es va adonar que faltava un tros de teulada a l’església, i a l’acabar les reformes de la masia, dels taulons en va fer els bancs que actualment hi ha a l’església, gravant-hi a cada un d’ells una creu en una punta, i la P de Pampa, a l’altra.



Acabem l’entrevista, el paisatge està impregnat d’una transparència i sinceritat infinita, el contacte amb els arbres i les pedres ens harmonitza i ens retorna als orígens, res no hi falta i res no hi sobra. En Joan ens ha deixat entreveure el respecte immens i la delicadesa que té per aquesta casa, aquesta terra i la Maria, per tota la seva història i per tot el que representa per a ell.

Emocionades i commogudes ens acomiadem d’en Joan i de la Casanova i ens preguntem qui ha fet més sort, si en Joan de trobar la Casanova o la Casanova de trobar en Joan.

Moltes gràcies Joan per obrir-nos les portes de la Casanova i compartir la seva història amb nosaltres!

Susanna Cardona i Lourdes Sunyer