La Casa

Tot i que mossèn Bach datà aquesta casa del segle XVII, no es descarta la possibilitat que pugui tenir un origen medieval i hagi estat ampliada i reformada en diferents èpoques tal com ho indiquen les diferents dates gravades en algunes llindes; 1893 a la cisterna, 1807 a la porta de la façana sud, 1956 a la porta d’accés actual.
A finals del segle XVIII principi del segle XIX degué ser una casa amb un potencial econòmic important per les diverses construccions que hi observem, com ara la casa del masover situada a pocs metres de la casa pairal.
Hi ha diferents entrades a la casa: a la façana est hi ha la més antiga, una altra a la façana sud i l’entrada actual que es troba a la façana nord i dona accés al primer pis. Aquest mas s’edificà sobre la codinera i com a mínim en tres fases de construcció. Es creu que la més antiga podria ser medieval.

Toponímicament coll fa referència al relleu del terreny, es tracta d’una zona de pas entre dues zones profundes. Es creu que tot i no trobar-se ben bé al cap de la carena aquesta casa porta aquest nom per estar situada entre la fondalada de Sant Tirs i la de Ceuró.

El Coll avui i la Pilar

Enmig d’un fred intens arribem al Coll. Uns rajos de sol brillants ens il·luminen les pedres, una a una, plenes de vida. Al costat d’un bell noguer, fent teies al llenyer, ens espera la Pilar Janer Vila, la Pilar del Coll, una dona que amb el seu entranyable somriure ens fa sentir com a casa. Una dona molt valenta, treballadora, hospitalària, generosa, molt alegre, i de gran saviesa tot i no haver pogut anar gaire a escola.

La Pilar fa quaranta-vuit anys que és al Coll, per a ella aquesta casa és la seva vida. Amb una sensibilitat extraordinària ens convida a visitar les estances, la masoveria i l’entorn viu i ple de natura.
Quan hi van arribar no hi havia ningú, ni a la casa pairal ni a la casa dels masovers. Sempre hi havia hagut molt bona entesa entre amos i masovers, compartien el sostre de la casa pairal per al que feia falta, per al gra, la fruita, la verdura de l’hort.
La Pilar va néixer l’any 1949 a Ritort de Timoneda i és la gran de nou germans. Quan tenia 6 o 7 anys anava sempre amb el pare a guardar les vaques, fer llenya, segar, cavar, el que calia... Es va casar molt jove amb en Joan Parcerisa Casavella, fill d’Isanta, però que llavors vivia a la Salada del Cap del Pla, i la Pilar en va ser la jove durant onze anys. Van tenir quatre fills: la M. Àngels, la Pepita i el Joan, i un cop ja al Coll nasqué la filla petita, la Isabel.

Xerrada a la vora del foc

“Amb el temps s’han anat fent canvis i reformes. Hi estic molt bé. Tot és maco. No envejo cap comoditat, cap rajola ni mosaic; aquestes pedres tenen història, m’agraden les coses velles! També m’agrada molt la situació de la casa, les alzines que hi ha allà al fons, la font, tots els racons, tota la natura que m’envolta...
”Ajudo en el que puc i m’agrada treballar. Sempre em distrec: arreplego llenya, cuido les gallines, els conills, i tinc dos gossos i dos gats que em fan molta companyia. I un hort! També m’agrada molt llegir llibres, revistes i coses sobre cultura. Sempre m’ha agradat molt saber coses d’abans!
”Als pares els va saber greu que em casés tan jove. Si fos ara no ho faria! El sogre sempre deia: “És la jove de nom i de fets, però d’aquest mal ja se’n curarà”. Amb 17 anys ja tenia dues filles. Abans les dones es casaven molt joves! Quan jo em vaig casar la meva mare encara va tenir tres fills més.
”Tinc molts records de la Bepa, la meva sogra, una dona molt treballadora, neta, generosa i honrada. Vaig tenir molta sort d’ella. Em va ajudar molt. Ella tenia tres fills i havia de treballar molt. També tinc molt bon record del meu sogre, el Ton, m’ajudava molt, quan tornava de mercat ja em tenia els trumfos pelats a punt de coure. En tinc molt bon record de tots dos! M’havien explicat moltes coses dolentes de la guerra: a la meva sogra se li van endur tota la roba de quan va néixer la canalla. Els ho van prendre tot. Van caure bombes a pocs metres de la casa on vivien, va tremolar i van caure les llates velles. Els vidres no es van trencar perquè no n’hi havia. No tenien ni aigüera per rentar...
”El Joan tenia dos germans: el Pere, que es va casar a Solsona, i l’Àngel, que va viure sempre aquí amb nosaltres. Aquí al Coll hi vivíem una bona colla, érem set, els trobo molt a faltar a tots! Ara fa vuit anys que es va morir el meu home. Volíem celebrar les noces d’or però no va poder ser..., en vam celebrar 49!
”Els fills no viuen aquí. Ells treballen i jo m’espavilo. Quan poden em venen a veure i em truquen sempre, cada dia. Es preocupen de mi, i si estic malalta m’ajuden. Tinc tres nets –el Pere, la Pilar i la Neus– i un besnet, el Jan. Quan venen aquí s’ho passen molt bé. Em fa molta alegria!
”He tingut sempre molts bons amos, macos els vells i macos els nous!”

Vivència de la pandèmia de la Covid

“L’he viscut amb força normalitat. El que més greu m’ha sabut és no poder veure la canalla en algun moment. Amb això no ho vaig passar gaire bé. Però mai he deixat d’anar a Solsona amb cotxe i fer vida normal. A pagès ho hem viscut diferent!”

Agraïment

Ja és fosc. Estem assegudes a la llar de foc, ens estaríem llarga estona escoltant la Pilar! Les branques seques de roure cruixen sobre les flames.
La Pilar ens convida a la taula i ens continua explicant coses sobre la casa i la vida, com antigament feien lleixiu amb cendra, com vivien i sobrevivien, com eren els parts a casa, com una fagina va entrar al galliner amb la porta tancada...
El gat miola i s’arrauleix a les seves mans, els gossets jeuen plaents a tocar de l’escalfor de les brases... El temps s’atura, quina tranquil·litat!
Després de compartir aquests moments inoblidables, marxem amb una gran lliçó de vida i una enorme satisfacció d’haver conegut aquesta masia i detalls de la seva història, però per sobre de tot a una persona que parla bé de tot i de tothom, que estima la seva família, que té un gran amor per la natura i que ens diu que “Quina llàstima! Hauríem de poder viure 500 anys!”

De tot cor, moltes gràcies, Pilar!

Susanna Cardona i Concepció Argerich