Entrevista a Josefa Angrill Villaró, la Bepa de la Masia

La Bepa va néixer el dia 24 d’agost del 1935 a la Masia de Castellar de la Ribera. Avui, amb la seva companyia, retrocedirem en el temps per tal que ens expliqui les vivències i anècdotes del seu passat a la Masia; a la vegada que, sense ella ser-ne conscient, ens donarà una gran lliçó de vida.

Bon dia Bepa! Pots explicar-nos la història de la teva família a la Masia?
La Masia, per ser una casa que es troba molt a prop de la carretera, sempre ha estat molt concorreguda. Els meus pares, el Florenci Angrill Balasch (del Pallàs) i la Concepció Villaró Marsinyac (de la Móra), es van casar a Montpol i, més endavant, com que la Masia els quedava a prop, hi van anar a viure. Després, van tenir dues filles: la meva germana Ramona (actualment viu a Vic) i jo, la Bepa.

Què significa per a tu la Masia?
La Masia per a mi ho significa tot, és casa meva i sempre ho serà. M’agrada molt la casa, el lloc on està situada i també la temperatura, ja que no hi fa ni molt fred a l’hivern ni molta calor a l’estiu.

Pots explicar-nos alguns records que tinguis de la teva infància a la Masia?
Recordo la infància com una etapa feliç. Sempre he estat molt contenta i he viscut amb poc, no he aspirat mai a grans coses. M’agradava molt jugar i gaudia molt quan el diumenge venien els cosins a casa, perquè la meva germana era més gran i ja no jugava tant amb mi.
Recordo la matança del porc, quan jugàvem a baix a la Ribera Salada... uns records molt macos. Estava molt feliç i contenta quan compràvem uns quants corders grossos i jo els engegava allà als rostolls. Aleshores pujava a sobre d’un roc i recitava poesies mentre els vigilava. Fins i tot encara ara recordo alguna d’aquelles poesies.

A quina escola vas anar? I com va ser la teva experiència?
Vaig anar a l’escola de Castellar i en tinc molt bon record. Els professors i professores no castigaven gairebé mai, perquè els infants eren molt temorosos i no es revoltaven fàcilment. Eren temps de postguerra i es notava, tothom obeïa. A l’escola, hi anava sempre caminant (des de la Masia hi ha un quilòmetre). Com que també venien nens i nenes de Clarà, els esperava, i llavors ja hi anàvem tots junts. Venien de Pinyana, de la Casanova, de Cal Santpare, del Pujol, de la Foradada...
Recordo que el primer mestre que vaig tenir vivia a la Foradada. Després, durant bastants anys, en vam tenir un de Solsona (de Cal Bodegó) que cada dia anava i venia amb bicicleta. Fèiem classe al matí, fins allà a migdia.

Com era el dia a dia a la Masia?
El dia a dia a la Masia era sempre de treball, menys els diumenges, que era el dia de descans. A casa nostra hi havia molt ordre i es treballava de valent. Érem molt autosuficients, ja que teníem gairebé de tot (pollastres, porc, llet, formatge, ous, hort...).

Quins eren els costums de poble més destacats quan eres petita? I les tradicions?
El Nadal es vivia molt diferent, es passava a casa, amb família, i s’anava a l’església els dies assenyalats. El que sí que fèiem sempre a casa era fer cagar el tió.
Per Pasqua també es feia la mona, que la pagaven els padrins. Recordo molt bé l’ última mona que em va fer la meva padrina: coca de pa amb dos ous durs a sobre. Quan vaig ser més gran, el pare comprava la mona a Ca l’Adroguer Nou.
Una festa que recordo molt és la que es feia a Sant Joan de Ginestà el dilluns de Pasqua. Era molt maca! Els nens i nenes ens retrobàvem, jugàvem i ens ho passàvem d’allò més bé, mentre els grans feien petar la xerrada. D’aquella festa recordo una anècdota molt divertida: al matí hi havia missa cantada i a la tarda, ball de Festa Major. Era costum vendre números per rifar una toia (pastís que se subhastava). Això ho organitzaven els fadrins del poble. Qui oferia el valor més alt se la quedava i es repartia entre vàries persones i aleshores se li dedicava un ball. En una d’aquestes festes aquesta toia es va subhastar i finalment va tocar a una gent de Solsona, però quan va ser el moment de pagar van dir que no la volien. Arran d’això, el poble es va revolucionar. Fadrins i casats i la gent de Solsona que s’havien negat a pagar-la van veure que se l’havien de quedar per força. Finalment la van pagar, però en comptes de repartir-la i fer el ball com sempre, la van agafar i la van llençar cap a un marge, tan lluny com van poder. Un cop es va haver pagat es va tornar a reprendre el ball. Seguidament, com que els nens i nenes del poble havíem vist tot el que havia succeït, ens vam reunir i vam anar cap al marge on havia caigut. Quan la vam trobar ens vam posar al seu voltant i ens la vam anar menjant tota a pessics, i que bona que estava! Va ser molt bonic.
Quan era petita trobava molt curiós el mecanisme que utilitzava l’Ajuntament per difondre els avisos al poble. Ho feia mitjançant edictes. Hi havia tot un recorregut organitzat: cada casa ja sabia on l’havia de recollir i, un cop l’havia llegit, on l’havia d’anar a portar. Nosaltres el recollíem a baix a Vilatobà i després el portàvem de seguida a Cal Jaumà. Ells el feien arribar a Cal Rossinyol, després a Ginestà... i així successivament fins que, al cap d’unes hores, tothom estava avisat. Ara és molt fàcil amb les noves tecnologies, però abans es feia així. Tot es comunicava amb molta més antelació.

Recordes alguna festa que fos molt especial per a tu?
Una festa maca i digna de recordar és quan van portar la Verge de Fàtima a Castellar de la Ribera en motiu del Cinquantè Aniversari del Pelegrinatge de la Verge de Fàtima per les terres de la Diòcesi de Solsona, l’any 1949. L’entusiasme amb què es va viure aquell esdeveniment va ser extraordinari. Ens tenia el cor robat. Mai més he tornat a viure una festa tan maca ni crec viure’n una altra així en un futur. Va ser realment molt emotiva. Tothom s’hi va involucrar molt.
A Castellar i Ceuró va arribar el dia 5 de setembre, després de passar per Sant Climenç. Feia un recorregut per tots els pobles. Des de molt temps enrere la gent ja sabia que vindria. Es preparaven unes festes precioses: les dones elaboraven roses de paper i altres decoracions per guarnir l’enramada. La setmana abans, els homes de les cases del municipi enramaven des del cementiri de Castellar fins a dalt a Sant Pere. A l’entrada de Cal Jaumà hi van col·locar una pancarta que saludava la Mare de Déu de Fàtima de part dels de Ceuró. Una preciositat de festa. És una llàstima no tenir-ne cap fotografia.
El dia 4 a la tarda un gran nombre de camions i cotxes amb veïns de Sant Climenç, Castellar i Solsona es dirigiren cap a Castellar de la Ribera, on els esperaven els parroquians d’aquest municipi i d’altres llocs. Un cop allà, tres nenes van recitar unes poesies que portaven ja ben apreses de casa (jo era una d’elles i en vaig recitar una -encara ara me la sé de memòria i la tinc escrita en un paper perquè mai se m’oblidi-). Tot seguit es va fer una processó fins a l’església passant pel mig d’unes arcades aixecades. Eren precioses. Havien estat enramades per persones de Castellar i Ceuró. L’església era plena de gom a gom. Es va fer un besamans i tota la nit torns de vetlla. 
L’endemà al matí, dia 5, es va fer la missa de comunió i torns de vetlla acompanyats dels cants del rosari i de l’Ave. En començar la tarda van arribar camions plens de gent d’Ogern, i més tard, a les sis -hora santa-, es va fer el besamans, el comiat i es va sortir cap a Can Joval.
Sens dubte, aquesta és la festa més gran que he viscut mai. Tinc molta devoció a la Verge de Fàtima, em té el cor robat. He anat unes set o vuit vegades a Fàtima (Portugal).

Tens algun record dels anys foscos de la guerra? I de la postguerra?
No gaires, era molt petita. Recordo que un dia va passar per casa un oficial de la guerra amb un rellotge que tocava una música molt maca i jo, quan vaig sentir-la, el vaig seguir. Aleshores, l’home va posar el rellotge sobre la taula de casa i, en veure que m’agradava molt, me’l va regalar. Com que era petita els oficials em donaven coses i em feien jugar. Els veia com amics meus. No recordo passar por; era tot molt familiar i no era conscient de la situació. Passava molta gent per casa i jo em feia amiga de tots. Els pares sí que m’havien explicat coses de la Masia, durant la guerra.
El front va passar molt ràpid per Castellar. De seguida els soldats van ocupar el territori, encara que aquí es va fer molta resistència. Mentre els rojos estaven a dalt dels serrats de la trinxera, de cap a cap, els nacionals es van instal·lar a baix a la Masia amb “metralladores” i van fer trinxeres i un front. Sort que no hi havia cap obertura a la casa en aquell indret, perquè sinó haguessin entrat amb les armes a dins de casa. Aquesta situació va durar dos o tres dies. Mentrestant s’anaven disparant entre ells. Els nacionals van decidir quedar-se a dins de casa amb animals inclosos. Uns dies abans, la meva germana, que en aquell moment tenia uns 13 anys, havia marxat cap al Pallàs amb una mula carregada d’ordi, de manera que a casa només érem els pares i jo. Tots estàvem amb “ànsia d’ella”, ja que tal com estava la situació no sabíem si havia pogut arribar bé al destí. La meva germana explica que pel camí va trobar molta gent. Alguns li preguntaven “que evacues?” I ella deia que sí. Quan va arribar al Pallàs, el seu oncle no la va deixar tornar a la Masia, ja que era massa perillós. A casa, mentrestant, patíem molt perquè no sabíem si estava bé. És a dir que, a part de tenir la guerra a dins de casa, literalment teníem la filla a fora, amb la incertesa de si havia arribat a lloc sana i estàlvia.
Els nacionals, per avançar, passaven a peu de marges ben acotats amb els fusells, eren com fileres d’erugues. Anaven seguint tots els revolts per no ser vistos per l’enemic. Els nacionals van anar avançant fins que van arribar a prop de la trinxera. I va ser així com ells van guanyar aquell tros de territori i els rojos van retrocedir cap a Solsona. Després d’això va passar molta gent per casa (rojos i nacionals).
Quan tot ja estava més calmat, el meu pare va anar al Pallàs i va trobar la meva germana. Havia arribat bé, però fins aleshores no n’havíem sabut res. El meu pare i la meva germana van tornar a la Masia i, juntament amb el mosso de Vilatobà, van anar a enterrar els morts, un a un.
A la zona de la Masia no hi va morir gaire gent. On en va morir més va ser a sota Castellar, entre la zona de la Ribera i Ginestà. Allà hi van construir una fossa gran i hi van enterrar unes disset persones.
La mare, durant el transcurs d’aquesta època tan fosca, va fer moltes prometences. Després de la guerra les va complir totes, sense dir res a ningú. Va anar caminant descalça des de la Masia fins al Santuari de la Mare de Déu de Massarrúbies, va menjar només pa i aigua durant un temps...
El pare ho va passar realment molt malament durant la guerra. Quan es va acabar va tenir èpoques de depressió amb molt insomni, ja que veia a venir un futur lleig i dolent per a tothom. Li va durar més de vint anys. Quan jo em vaig casar, tenint el suport d’un home jove i veure els néts, l’alegria va tornar a la casa i li van desaparèixer totes aquestes depressions.
En temps de postguerra, a pagès, no vam passar pas fam, ens ho fèiem gairebé tot nosaltres. El que sí recordo és que, com que vivíem molt a prop de la carretera, passava molta gent per casa demanant menjar o feina. Hi havia els “pobres de professió” que en dic jo, que passaven cada cert temps i venien a casa uns dies a dormir i a menjar a canvi d’informació. Ens explicaven tot el que passava al món, les notícies més recents. Estàvem molt ben informats.

Ens pots parlar una mica de la teva família? (Quan et vas casar, quants fills tens...)
Em vaig casar el dia 19 de novembre del 1955 amb el Ramon Santaeulària de Cuscullola de Montpol i vam tenir 6 fills: el Florenci, l’Encarnació, el Josep, la Ramona, el Rafael i la Maria Alba. Actualment tinc 9 néts: el Vicent, l’Albert, el Remí, la Núria, el Miquel, l’Eudald, el Serni, el Lleïr i el Joan, i 2 besnéts: l’Iris i el Guerau.

Quines són les teves aficions o què és allò que t’agrada més fer en el teu temps lliure?
M’agrada molt llegir. Actualment és el que més faig. Durant uns trenta anys, i fins fa ben poc, anava a ioga dos cops per setmana, ja que m’agradava molt i notava que m’anava molt bé. El meu home em baixava de la Masia per portar-m’hi, m’esperava a fora mentre feia la classe i després tornàvem a casa. Tot allò que es fa amb voluntat per una persona que s’estima no és res. Així és com es demostra l’amor.

Alguna anècdota en especial que voldries explicar?
Fa cinquanta-cinc anys, un dia sortint de missa estàvem tots reunits davant de l’església de Castellar, com de costum. De sobte, va arribar una senyora gran que ens va dir que era de Manresa i que havia viscut a Cal Sastre de Castellar quan tenia dotze anys. El seu pare era mestre de l’escola i ella també hi anava. També ens va explicar que mentre ells estaven allà es va construir el cementiri nou, el 1897, amb l’ajuda de tot el poble. El mestre, el seu pare, també va ajudar a portar rocs i va treballar per fer el cementiri.
Com anècdota ens va explicar que en una d’aquelles habitacions de Cal Sastre hi va morir la seva iaia, acompanyada de tota la família En el moment de la mort, el primer que va fer la noia va ser obrir la finestra. La resta de la família li va preguntar per què ho feia, i ella va respondre: -Perquè l’animeta pugui sortir.

Què és allò amb que t’has entregat més al llarg de la teva vida?
Podria dir que amb tot: amb la família, amb els fills, treballant... treballant he gaudit molt. La meva feina a pagès ha estat molt variada i això ha fet que no hagi estat gens pesada per a mi. Una feina monòtona m’hauria cansat més.

Quins valors són essencials per a tu, a la vida?
La religió, la fe, i sobretot l’amor a les persones que el necessiten. Un dels valors essencials per a mi és estimar els altres. Si nosaltres oblidéssim el que no ens agrada i hi poséssim l’amor suficient, podríem arribar a estimar tothom. No hi ha res més potent que l’amor. I amb amor es venç tot.

Què és allò que t’inspira més a la vida? Quina és la teva recepta particular de la felicitat?
La felicitat és com un regal que ve de dins. És molt important estimar i sentir-se estimat per les persones que t’envolten i també per Déu. Sentir-se molt estimat per Déu pot donar molta felicitat. Estimar sense esperar cap recompensa. Ser positiu i pensar que tot pot millorar, pot ajudar a un a ser més feliç.
Jo no em miro el món amb una mirada negativa, me’l miro amb esperança de millora. Estimar el món, la vida i tenir confiança amb tot això ens fa feliços.
Jo sempre he sigut molt feliç. Considero que he tingut molta sort a la vida, ja que he viscut amb una família on sempre hi ha hagut molta estima.
“Fes tot el que puguis per tothom i no esperis mai res de ningú”, perquè alguna hora o altra vindrà la recompensa.

Algun missatge en especial per acabar?
La vida és molt bonica, l’hauríem de saber apreciar més i ser més agraïts amb ella. Gràcies vida.

-----------------------------------------------------------------------------

Les paraules de la Bepa ens arriben al fons del cor. Ens sentim molt afortunades d’aquesta estona compartida i de la gran lliçó de vida que ens emportem. Com ella diu, s’ha de ser agraït amb la vida i estimar-la sempre. És per això que nosaltres et diem:
-Gràcies Bepa per compartir amb nosaltres totes aquestes vivències i històries tan interessants i per inspirar-nos amb aquesta meravellosa filosofia de vida que tant et caracteritza.

Júlia Sunyer i Berta Sunyer